L'afició d'escriure em vé de jovenet, però la transmissió no en té prou amb el grat i la gramàtica; ha d'haver-hi realment quelcom a dir, a expressar, i aquesta és la terrisseria del músic, del pintor o escultor, i , per suposat, del poeta. Els inconvencionals ens salven, però no són en els quadres de la nostra paret, sinó en el somriure impossible de la fornera, que alleta una cançó. No som escamots d'un faraó o una divisa, l'equilibri d'un sistema,  un nombre amb nom. No em movilitzo, perquè no em resigno al guió d'estafat, i molt menys al de pobre, que seria ultratjar els pobres. Diu que un governador romà li va dir a un processat "Saps que puc fer el que vulgui amb tu?"; i diu que ell li responguè "Ets un titella del meu destí". Som una temperatura interior, amb la bomba a fora, com les cares.

    Autodidacte no vol dir que t'il·lustris a tu mateix, vol dir que els professors queden lluny, però els mestres es poden triar. L'únic que a mi m'ha passat és que no m'acabava d'entrar la marxa, i per no rascar, em confiava a la inèrcia... Ara (bé, fa uns anys), he estat prologat com a "detallista", cosa que, lluny de cants de sirena, m'ha fet sentir sirenes  d'alarma. El "detallista" és la perfecta moratòria per a ser insensibles.  Una invocació com  la del escombriaire, per tot el que ens "cau" al terra. I aquesta és la feina que se'm gira. Fer transmissió. Anar per la fibra cega que ens anomena germans.

     El que "em sembla" que tinc, em sembla que és una profunda potencialitat, digna de tota l'arqueologia que siguem capaços d'assatjar. El misteri no està en l'objecte de la nostra fe, sinó en ella mateixa; per tant, en nosaltres. Torneu a la pissarreta. Representa amb certa fidelitat de detalls allò primer que les meves mans van saber fer, i del qual no he oblidad l'escenari, la mestra... la lectura, en definitiva, feta no per mi, sinó sobre mi, ja des de la tendresa sagrada del pàrvul.